| Articles d'opinio | L'essència de l'art pictòric
|  L'especulació creativa vers la consecució de noves línies, formes i fons amb que emmotllar l'art pictòric contemporani, baluard indefugible de la complexitat expressiva dels sentiments i les passions humanes, ens continua abismant encara com a éssers racionals -i sense necessitat del nostre concurs- a interioritats incognoscibles de profunda meditació.
Àmpliament superats els períodes conceptuals en que l'art havia de rendir comptes als miratges de la natura, imitant-la, reproduint-la, justificant-la, la irrupció trencadora dels corrents abstraccionistes de les primeries del segle XX prengueren el relleu per conquerir noves realitats plàstiques: el hiperrealisme cromàtic belga, el sensacional Bloungge Raid sicilà o les provocadores escenificacions de Jean Herder Miller amb el seu atomisme eclèctic. Gaudir, doncs, de les creacions de Giulio Amazzi, Paolo Sherman o Nathaly W. Dior, concebudes i dimensionades des d'espais i tècniques no convencionals, generalment incompreses pel gran públic, és un plaer que hom hauria de poder satisfer sense excuses.
Si abans una pintura explicava el món, ara era el món el que s'ha d'esforçar a explicar la pintura, prescindint-ne dels condicionaments sentimentals i emocionals previs dels que l'interpreten. Això, en si mateix, és un salt qualitatiu en el desenvolupament i la capacitat cognoscitiva de la sensibilitat humana, doncs l'avorriment provocat per la percepció formal de la natura arcaica havia esgotat ja gairebé tots els recorreguts axiomàtics amb els què avançar. Semblaria talment que, aquest relleu o successió imprès per aquests artistes de la Escola Lliure d'Armsterleg, és l'aposta pretesament revolucionària que ho va permetre. Ara, i aquesta n'és una de les principals innovacions de les seves obres, es defugeix de l'exaltació del dramatisme senso-emotiu, per profunditzar sense complexos i extravertida complaença cap a un pragmatisme obsessionat en els colors i les geometries absents de referència causal.
Tanmateix ens trobem davant una dualitat en la qual el creador prescindeix conscientment del "destorb no essencial" del destinatari final del seu producte. Efectivament, totes les corrents pictòriques posteriors als episodis parisencs de la Rue du Maurice, la nit del 13 de maig de 1947, es platejaren com a fita irrenunciable deduir de les seves obres el problema esmentat, és a dir, la participació del públic inespecífic i generalista. Si més no, convingueren, que mai serien aquestes masses les que els comprarien els quadres per penjar-los a les parets de casa o les que els finançarien exposicions en galeries de prestigi. Un allunyament oportú, convingueren, que els convertí en una élite dèspota i inaccessible, que només produïa per a ells mateixos o comptats clients.
Paradoxalment, tot aquest conjunt de contradiccions socioculturals es consolidà el 1954, arran l'exposició commocionant de l'americà James Hourt i la seva acòlita Alize F. Bettelman, en Londres. Les motivacions que en un principi provocaven aquest distanciament, en que els pintors més assentits i ufans prescindien obertament del poble, es convertiren des d'aquell moment en un desafiament sense complexos pel tradicionalisme secular. L'art pictòric es defenia per si sol i no precisava de la imperícia de manifestacions populars o llargues cues per ser apreciat: tan sols el calia el reconeixement en forma de "ritu oligàrquic".
Traspassar subtilment la frontera en que l'art conqueria alguna cosa més que les arrels del poder, no suposà cap trauma o inconvenient popular. Els impulsos i les passions no despertaven en ningú reivindicar cap comunió que això dit, però, que la certesa d'una dicotomia. Es podria afirmar, inclòs, que la societat en general estava d'acord amb que els artistes pictòrics es dediquessin a transformar el món sense objeccions, allunyats de qualsevol influència possible. Això davant uns ciutadans i ciutadanes, potser més preocupats per sobreviure davant les seves condicions de vida que en disputar opinions pericials als pintors de moda. Pacte tàcit on tothom s'assignava una funció hedonista i asèptica: els pintors canviant la perspectiva de tot plegat amb les seves obres sense realment existir; els segons, sense pintar res, deixant-se arrossegar per inèrcies."
Bé, com t'hauràs adonat aquestes corrents d'art i pintors esmentats a rajaploma són imaginaris, encara que no les seves obres -referides en genèric a com s'obté i exerceix el poder-, però tu que si existeixes, què pintes en Collbató?
Gregori Portero |
| | | Tots els articles |
|
|
